Senderisme
Es tracta d'un dels esports de més llarga tradició a Catalunya. De fet, es pot dir que els excursionistes i alpinistes van ser dels primers col•lectius a reivindicar la protecció de la natura.
Si bé considerem el senderisme una activitat de lleure de baixa dificultat, el muntanyisme, l'alpinisme i totes les altres variants d'esports a peu per la muntanya (curses, marxes de resistència, etc.) les podem considerar esports de dificultat mitjana i alta, per als quals cal un estat de forma òptim i una preparació tècnica específica.
En general, la pràctica de l'alpinisme i d'activitats similars és perfectament compatible amb la conservació dels espais protegits. Els parcs naturals promocionen aquests esports com a formes respectuoses i de baix impacte de coneixement de l'entorn natural.
Escalada
Catalunya, per la seva orografia abrupta i irregular, presenta una gran quantitat de falles, penya-segats, i tot tipus de parets verticals en diferents materials geològics on practicar l'escalada.
Sens dubte, un esport d'emocions fortes, i no exempt de cert risc, practicat a molts indrets i amb una afició que va creixent any rere any.
Curses d’orientació
Per a practicar l'Orientació només fa falta un mapa, les ganes de córrer i la brúixola per a les competicions d'experts.
La lectura d'un mapa d'Orientació permet conèixer les distàncies i els desnivells del terreny, l'existència de construccions, camins, vegetació, tàlvegs, roques, rases i clots.
Les curses d'orientació són un esport on el participant utilitza un mapa detallat d'un àrea per trobar uns determinats elements característics i diferenciadors situats en l'esmentada àrea, sovint amb l'ajut d'una brúixola . El repte és trobar la millor ruta per arribar a aquests elements i fer-ho en el menor temps possible. Una cursa d'orientació és pot prendre com un agradable passeig enmig de la natura o bé com un esport competitiu.
Quin és l'objectiu?
Trobar un determinat nombre d'elements naturals o posats per l'home en una àrea concreta, natural o no i que en principi han de ser desconeguda pel participant, en el menor temps possible.
En què consisteixen?
En una cursa típica, l'organitzador te identificats prèviament varis elements característics en àrea on es farà la cursa (arbres singulars, rases, pedres, construccions, etc.) que vol que siguin visitats pels orientadors. Per això, hores abans de la cursa col•loca al costat d'aquests elements unes balises o fites de control per a que siguin identificables pels orientadors. En començar la cursa lliura un mapa que marca la posició de la fita i un full amb la descripció de controls, on s'explica exactament l'emplaçament de la fita. L'orientador, amb el mapa i, sovint, l'ajut de la brúixola, ha de localitzar aquestes fites a partir del moment en que se l'hi dona la sortida. Un cop arriba a la fita ha de marcar amb la pinça que hi ha a cada fita, la casella corresponent en la tarja de control que també se li ha donat al sortir. Això permet que els organitzadors puguin saber que el participant ha trobat i passat per l'element que se li havia marcat. Finalment, quan es localitzen totes les fites, cal anar ràpidament cap a la arribada. En funció de la imaginació i l'habilitat de navegació de cadascun, s'haurà seleccionat la millor ruta per arribar a cada fita per tardar el menor temps possible i completar el recorregut el mes ràpid possible.
Hi ha moltes modalitats d'orientació: a peu, en bicicleta, en esquís, en raquetes de neu; a la nit; de relleus, etc., però la idea en tots els casos és essencialment la mateixa: l'utilització d'un mapa i d'una brúixola per trobar el millor camí a traves d'un terreny que no és familiar per tal d'arribar el mes ràpid possible a un determinat lloc.
El format mes comú de les carreres d'orientació és el de la cursa lineal individual, en que cada orientador te assignat un temps de sortida i ha de trobar les fites per ordre. Les fites estan marcades en el mapa amb un cercle, que te com a centre el lloc on està la fita a trobar. Aquests cercles estan connectats entre si per línies rectes i numerats en l'ordre en que s'han de visitar. En funció de la categoria en que participi, cada orientador buscarà unes fites diferents. Aquesta cursa lineal també pot ser amb relleus; cada relevista agafa un mapa quan arriba el seu company i fa la seva cursa lineal.
També hi ha les curses en format escore on l'orientador ha de trobar una determinada quantitat de fites en el menor temps possible i en qualsevol ordre. Es pot limitar o bé el temps màxim per trobar fites o be el nombre de fites a trobar. Les fites també estan representades com a cercles i numerades però no hi ha línies de connexió entre elles i el numero no implica ordre de trobada sinó que només serveix per identificar la fita.
La ruta entre fites no està especificada enlloc i és completament una elecció de l'orientador. Aquest factor elecció de ruta juntament amb el de navegació a través del terreny són l'essència de l'orientació.
Per fer una cursa d'orientació no cal un equipament especial, però cal conèixer el reglament de la competició.
El footing
El footing és un exercici que consisteix a trotar o córrer de manera lenta i sense pressa. La intenció principal d'aquest exercici és augmentar la forma física amb menys tensió que al córrer. Es considera un exercici "d'alt impacte", ja que s'involucren diverses àrees del cos de forma intensa, especialment les articulacions del genoll.
Com practica-lo
Es convenient realitzar sempre un escalfament d'uns 15 minuts abans de començar la pràctica esportiva pròpiament dita. L'escalfament és fonamental per a preparar el cos per a l'exercici posterior i evitar lesions. El tipus d'escalfament variarà segons l'edat i nivell físic; primer es realitzarà un escalfament general enfocat al sistema cardiovascular i posteriorment un d'específic per a les articulacions que més intervindran. En aquest cas es realitzaran maniobres d'estirament especialment per a extremitats inferiors, continuant amb diverses carreres suaus i curtes, o sessions curtes de marcar el pas, simulant córrer però sense avançar i elevant molt els genolls.
Com ha de ser el terreny?
El terreny en el que ha de tenir superfícies toves (gespa, terra) i no dures (asfalt). Això sempre és important, però és indispensable si li sobra pes. Proveu que tot el circuit tingui el mateix tipus de sòl, evitant passar d'un a l'altre (per exemple, de gespa asfalt).
L’equipació:
Ha de ser un calçat esportiu lleuger-si més no tot, millor, amb un taló estable però no rígid i una vora alt i rígid per evitar fregaments. La sola ha de tenir un gruix de 2 cms. a la part del taló i ser lleugerament descendent cap endavant. És important que la sola tingui bona capacitat d'amortiment; mediasuela de poliuretà amb cambra d'aire.
La tècnica:
- Posició: Eviti inclinar-se cap endavant; mantingui el tronc dret i equilibrat, o lleugerament arquejat cap enrere (en lordosi). Balancegi els braços en els seus flancs, evitant creuar per davant del pit.
- Zancada: Recolzeu el peu suaument i amb tota la planta, contactant amb el terra en una línia vertical amb el genoll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada