Fauna dels boscos catalans

En els nostres boscos podem trobar molta diversitat d’animals, insectes. Tots es caracteritzen en que tots viuen en el bosc mediterrani, que és el bosc que ens envolta. Trobem diferents mamífers com el porc senglar, la cabra salvatge, el teixó, la ginesta, la mostela, el conill, el ratpenat...

Alguns amfibis representatius són el galibat, el gripau d’esperons, el gripau comú, la granota...

Si parlem de rèptils i aus, les més representatives són les següents, al parlar de rèptils són la sargantana cuallarga, i les colobres, i al parlar d’aus, el gaig, en abellerol, la oriola, l’àguila reial, el gamarús. I si parlem d’animals d’aigua trobem la carpa, la madrilla i la truita de riu.

VOCABULARY: The forests

Catalan / English

Formacions vegetals que es divideixen en capes -->Vegetal formations that divide in layers
Bosc mediterrani -->Mediterranean forest
Clima mediterrani -->Mediterranean climate
Regió mediterrània -->Mediterranean region
Irregularitat de pluges -->Rain irregularity
Precipitacions baixes -->Low precipitations
Temperatures suaus -->Warm temperatures
Vents càlids -->Warm wind
Adaptació climàtica -->Climate adaptation
Risc d’incendi -->Fire risk
Fauna -->Fauna
Flora -->Flora
Biodiversitat -->Biodiversity
Vegetació perenne -->Evergreen trees
Fulles -->Leaves
Branca -->Brunch
Arrel -->Root
Contaminació forestal -->Forest pollution
Rebrotar -->Flare up
Sequera -->Drought
Pluges torrencials -->Torrential rain
Ecosistema -->Ecosystem
Desertificació -->Desertification
Erosió -->Erosion
Sòl -->Land
Activitat humana/ Mà de l’home -->Human activity
Roca calcària -->Lime rock
Roca sedimentària -->Sedimentary rock
Paisatge -->Landscape
Regenerar-se -->To be regenerated

Esports al bosc II

Altres esports són els següents.


Airsoft
L'airsoft és un esport o hobby en el qual se simulen enfrontaments armats, utilitzant rèpliques d'armes reals d'ús vigent en la majoria d'exèrcits i cossos policials del món. Aquestes rèpliques solen ser d'escala 1:1 i estan fetes de plàstic o metall. A més els jugadors porten roba de camuflatge, fet que converteix l'airsoft en un esport molt més realista que el seu competidor directe, el "paintball".

Situació legal
A nivell de l'Estat Espanyol, a diferència d'altres països l'airsoft no està regulat legalment (és una llacuna legal); per tant no hi ha una normativa legal específica que permeti o prohibeixi la pràctica d'aquest esport. Malgrat això, arreu de l'Estat els grups de jugadors han tingut tendència a agrupar-se en associacions per tal de resoldre obstacles com són les assegurances de responsabilitat civil per danys. Actualment s'està tirant endavant el projecte de fundar una federació esportiva d'abast estatal.


L’espeleologia
L'espeleologia és la ciència que estudia les coves, grutes o altres fenòmens càrstics, des de diferents punts de vista; formació, constitució, característiques físiques, formes de vida i evolució al llarg del temps. També s'anomena així l'exploració de les coves i avencs, activitat esportiva per a la qual cal un equipament tècnic adient i sovint certa preparació en escalada i submarinisme.
A Catalunya, Mossèn Norbert Font i Sagué és considerat l'introductor d'aquesta disciplina. La Federació Catalana d'Espeleologia otorga cada any el premi "Norbert Font i Sagué" als millors treballs espeleològics realitzats a Catalunya i a Espanya.

Descens de barrancs
És una altra activitat de muntanya que consisteix a seguir un itinerari pel curs d'un barranc, recorrent trams a peu, altres per aigua i altres fent servir cordes.
Com altres activitats esportives, requereix a més d'una bona condició física una adequada formació tècnica.
A l'interior dels espais naturals de protecció especial aquesta activitat no està permesa amb caràcter general, atès que podria afectar els ecosistemes aquàtics.

 Bicicleta de muntanya (BTT)

Aquesta pràctica esportiva ens porta amb la nostra bicicleta per pistes i senders de muntanya, i pot arribar a presentar dificultats molt altes. Per això, cal un nivell físic bo i una bona preparació tècnica per accedir en BTT als parcs naturals, especialment els del Pirineu.
L'esforç paga la pena, i en BTT podem accedir a racons molt interessants dels nostres espais protegits, amb un punt de vista diferent del que s'obté si es fa a peu.
En alguns parcs naturals s'han habilitat itineraris específics per a BTT o que són compatibles per a caminants i practicants de la bici de muntanya. Consulteu les pàgines web o els centres d'informació dels parcs i paratges per conèixer quines pistes estan permeses per a la pràctica de la BTT, o bé per demanar autorització per circular per una pista concreta.


El puenting
El puenting proporciona una sensació unica, la de llençar-se al buit sense que res, tan sols una corda, ens subjecte al mon. Es tracta sense dubte d'una activitat que ens apropa com ninguna altre a un aparent perill, encara que no es tal, doncs, a pesar del que pot pareixer, es extraordinariament segura.

El puenting permet vivir les maximes emocions dintre del ambient urba. El puenting només requereix un moment de decisió, l'ho demes es pura adrenalina. No precisarem de una bona forma fisica, tans sol no padeixer certs problemes de salut que poden veure's afectades per la tensió del salt.


Origens
El puenting va apareixer en la decada dels 80, compta per lo tant amb molts pocs anys d'existencia. Els seus origens no estan molt clares. Hi ha qui asegura que va sorgir com la adaptació actual d'una costum milenaria que es practica en l'illa de Pentecostés, en l'arxipelag melanesio de Vanuatu.
Encara que hi ha altres que diuen que l'esport que es practica en els ponts, procedeix d'alguns estudiants britanics que competien buscant emocions, llençant-se a l'aire atats a gomes elastiques i amb l'objectiu d'apropar-se el maxim possible al terra.


El puenting
La propia paraula ens parla de moviment i de ponts. El salt en si consisteix en un gran balanceig, subjectats al pont mediant un arnés i una corda. Es salta desde un costat del pont, mentre que la corda es troba anclada en l'altre.
La sensació es molt intensa, encara que breu, per l'ho que més que un esport es tracta d'una experiencia, apta per quasi tot el mon.


El bungee
El bungee es tracta igualment d'un salt al buit, que es pot realitzar desde un pont, una grua, o inclus un globus o un helicopter. En primer lloc la nostra unió amb el pont s'ha afectuara mediant una goma elastica en lloc d'una corda i el anclatge estara en el mateix lloc del pont, o de l'estructura, en les que ens trobem. Per lo tant obtindrem una caiguda, totalment vertical, que sera amortiguada per la goma poc a poc. El moviment, al contrari del puenting, que continua amb un balanceig, seguira com un rebot decreixent per efecte de la goma.


L'equip
L'equip necessari per la practica d'aquests esports es el mateix que se emplea en escalada, amb la diferencia del bungee, que ademes inclueix la goma elastica i unes subjeccions per els peus. Aquest material es troba en tendes especialitzades i sol es deu adquirir en aquests lugars, ya que garantitzen que el material cumpleix les normes de seguretat pertinents.


El salt en puenting
No es tracte més que d'això, d'un salt. No necessitem saber res especial i l'unic que precisarem sera de la voluntat, el valor i la decisició necesaria per deixar-nos anar de la barandilla i arrotjarem a ell fins l'ultim moment. En el segon salt ja es sol buscar alguna cosa més d'emoció i es por saltar de cara, més emocionant perque veurem el terra.

Poema del bosc

No hi ha bosc.

S'ha cremat,

s'ha secat!

Els animals han fugit.

S'han perdut,

han desaparegut!

El sòl està cadavèric.

S'ha secat,

s'ha descarnat!

Per on anirà la Caputxeta,

el llop i els tres porquets,

Rinxols d'Or i els tres óssos,

Blancaneus i el set nanets?

Sàlvia del Berri

Dites dels boscos

● La caca de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó. (Pau Zabaleta i Llauger)
● La merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remeni el senyor rector. (Jaume Carbonell) Popular  pirinenca.
● El bolet i el moixernó, de l’octubre és el millor. (Àngel Daban)
● El bolet neix per l’octubre, però és fill de l’agost. (Àngel Daban)
● Si a l'octubre plou, el rovelló mou. (Àngel Daban)
● Si per l’octubre, vas a la muntanya a passejar molts ocells veuràs pasar
● Si a l'Octubre plou, el Rovelló es mou. (Martha Garcia)
● Boira a la muntanya, pastor a la cabanya

Els boscos catalans

1. ELS BOSCOS

Els boscos són formacions vegetals complexes. Als boscos podem trobar diferents tipus d’estrats o capes: l’estrat arbustiu, l’herbaci, el linoide, el molsós i el sotabosc (els elements que es troben sota les branques).

1.1. ELS BOSCOS A CATALUNYA
Els boscos que podem trobar a Catalunya són principalment boscos mediterranis.

1.1.1. Característiques
El bosc mediterrani és un tipus de bosc que es troba a les zones de clima mediterrani. Es poden trobar als territoris que donen al mar Mediterrani, Califòrnia, Xile i el sud d’Austràlia. Es localitzen entre les latituds de 30º i 40º.
El clima mediterrani es caracteritza per una irregularitat de les precipitacions que es concentren en la tardor (sobretot) i també en la primavera, una llarga estació seca a l’estiu amb altes temperatures i un hivern suau. En general, aquest clima no és gaire plujós i les plantes reben poca aigua. El clima delimita els boscos i fa que les plantes s’hagin d’adaptar a les seves característiques. Per això en aquest tipus de bosc trobem plantes de fulla perenne, que no canvien la fulla a la tardor. A més, a més, aquests boscos aprofiten molt l’energia solar.
Un dels principals problemes que afecten aquests boscos són els incendis forestals durant l’estiu, causats per les altes temperatures, les baixes precipitacions i la imprudència de la gent. Relacionat amb això estan les sequeres. Un altre problema és que l'ecosistema de bosc mediterrani és molt sensible a la desertització si es destrueix la seva coberta vegetal. Les pluges torrencials arrosseguen el sòl amb facilitat i s'erosiona amb gran rapidesa.
El sòl dominant és el vermell mediterrani i el marró, i la terra rossa relicta.
La fauna és rica i variada i inclou tot tipus d'animals.

1.1.2. Boscos catalans importants

Parc Natural de l'Albera

Cap de Creus

Collserola
Collsacabra
Serra de Marina
Massís del Montseny
Parc Natural del Montnegre i el Corredor
Montserrat
Muntanyes de Prades
Sant Llorenç del Munt
Parc Natural del Garraf
La Garrotxa
Parc Natural del Foix
Gavarres

1.1.3. Contaminació al bosc

L'actuació de l'home al llarg dels últims 3000 anys sobre el bosc mediterrani ha estat intensa i devastadora. La naturalesa de la fusta de l'alzina, la seva duresa, ha fet que hagi servit per la producció de carbó. El fet que les plantes del bosc mediterrani tinguin un creixement lent ha fet que hagi desaparegut de soca-rel la major part del alzinar. En molts llocs, només les roques sedimentàries calcàries apareixen com els elements dominants d'un paisatge malmès.

1.1.4. Incendis forestals
El foc és un element natural al bosc mediterrani, propiciat per les característiques climàtiques de la regió mediterrània : llargues sequeres, temperatures elevades i vents forts i càlids (vents de ponent).
La vegetació mediterrània està adaptada al foc. Les plantes han desenvolupat diversos mecanismes de defensa en front d'aquest fenomen que els és familiar. Han desenvolupat nombrosos mecanismes per adaptar-se als incendis.

Després d'un incendi la vegetació és capaç de regenerar-se amb les mateixes espècies.

Els efectes devastadors actuals del foc es deuen a la desaparició del brancatge aeri de l'alzina. Rara vegada el foc arriba a les branques altes de l'alzina, que es capaç de resistir el foc i rebrotar en aquestes branques més altes.

Tots el arbres típicament mediterranis tenen aquesta capacitat de rebrotar a partir de les seves arrels: l'olivera, el garrofer, etc. Els arbustos també tenen molt desenvolupada aquesta capacitat de rebrotar des de les arrels després d'un incendi.

Plantes medicinals

Exemples de plantes medicinals que podem trobar als boscos mediterranis són:
--> Nom popular: ARANYONER
Nom científic: Prunus spinosa.
Característiques i morfologia: Aquest arbust espinós, que pertany a la família de les rosàcies, habita a les zones altes, boscos humits poc densos i algunes canals. També rep el nom d’espí o espí negre en al•lusió al color fosc dels seus fruits. Floreix abans de treure les fulles, que són esparses, el•líptiques, finament dentades i amb la nervadura ben definida. El trobarem a les bardisses i boscos humits poc densos. Quan és més fàcilment identificable aquest arbust espinós és a l’estiu, que és quan comença a fructificar; apareixen els fruits (drupes) de color blau marí que, a poc a poc, van enfosquint-se.
Observacions: No consumiu els pinyols trencats ja que contenen un glucòsid tòxic, ni feu cap preparat amb l’escorça del tronc, les branques o les arrels ja que contenen àcid cianhídric.



--> Nom popular: ARBOÇ
Nom científic: Arbustus unedo.
Característiques i morfologia: És un arbust perennifoli de 2-3 metres d’altura, però que pot esdevenir arbre si troba bona terra. En trobarem en abundància a les pinedes, alzinars i màquies. Les tiges joves són de color vermell, les fulles són alternes, glabres, lluents, endurides i amb els marges serrats i vermells. Les seves flors blanques tenen forma d’olla invertida i penjant, que al cap d’un any esdevenen baia vermella amb la superfície granelluda i la carn groguenca. Al principi és molt insípid; s’ha d’esperar que estigui molt més madur perquè tingui un gust més agradable.
Observacions: El lleu contingut d’alcohol en el fruit és el causant de la seva relativa toxicitat ja que menjat en abundància pot provocar mal de cap o borratxera, sobretot en els nens, per això es recomana que no es mengi més d’un, expressió que, naturalment, és una mica exagerada; crec que podeu menjar-ne uns quants sense por a donar positiu en cap control d’alcoholèmia.



--> Nom popular: ARÇ BLANC
Nom científic: Crataegus manogyna.
Característiques i morfologia: L’arç blanc és un arbust caducifoli i espinós, conegut també amb el nom d’espí blanc. Pel color de les seves petites i oloroses flors que estan distribuïdes en corimbes i que, a la tardor, generen les baies vermelles que pengen en carrassos. Les seves fulles presenten una lobulació característica i un llarg pecíol. Creix als marges dels camins, en bardisses i torrents.
Observacions: No sobrepasseu mai la dosi indicada. Qui prengui medicaments digitalínics ha d’anar amb compte.



--> Nom popular: ARÍTJOL
Nom científic: Smilax aspera.
Característiques i morfologia: Aquesta herba enfiladissa (s’entortolliga gràcies als circells) perenne pot arribar a cobrir arbres sencers. És d’estrat subarbustiu i té punxetes a tota la silueta de les seves llunts fulles i del revers del nervi central, d’on prové el seu nom científic, del grec smilê, que vol dir ‘raspar’ per aspre i espinosa. Les seves fulles tenen els extrems més o menys angulars o arrodonits i poden ser totalment verdes o amb taques blanquinoses. Les seves flors petites i penjants són de color crema i oloroses. Els seus fruits són comestibles però molt aspres, fent honor al seu.



--> Nom popular: BOSSA DE PASTOR (Shepherd’s bag)
Nom científic: Capsella bursa pastoris.
Característiques i morfologia: És una herba petita (amb prou feines arriba al mig metre d’altura) i molt prima que creix a llocs assolellats. Allò que semblen les fulletes són les càpsules on hi ha les llavors, i són curioses perquè tenen forma de cor (o de sarró de pastor, d’on prové un dels seus noms populars), característica que la fa fàcilment identificable. Les fulles, de marge irregular, les trobarem abraçades a les parts baixes de les tiges.



--> Nom popular: CUA DE GUILLA(Tail of bumper harvest)
Nom científic: Verbascum lychnitis.
Característiques i morfologia: És una herba bianual que creix des dels marges dels camins fins a pedregars i tarteres. El primer any treu les seves característiques fulles basals, grans, esponjoses i plenes d’un borrissol que li dóna un aspecte blanquinós. Al segon any treu la tija, erecta, que pot superar el metre i mig d’altura, amb flors grogues i peludes situades des del final de les fulles fins a l’extrem de la seva tija.
Observacions: Hem d’evitar els pèls d’aquesta herba ja que irriten la gola, cosa que pot provocar que el remei sigui pitjor que la malaltia, per això sempre filtrarem les tisanes d’aquesta herba amb un filtre de roba.



--> Nom popular: DENT DE LLEÓ (Dandelion)
Nom científic: Taraxacum officinale.
Característiques i morfologia: Les seves característiques fulles basals (de limbe dentat) fan fàcil la seva identificació i li han donat el principal nom popular. Aquesta planta prefereix els prats i les vores dels camins.

--> Nom popular: FARIGOLA(Thime)
Nom científic: Thymus vulgaris o officinalis.
Característiques i morfologia: És una de les plantes méscaracterístiques de la flora i del bosc mediterrani. Aquesta herba extraordinàriament aromàtica forma mates de fulles molt petites i oposades i les seves petites flors són labiades de colors clars, molt oloroses i estan situades en capcirons terminals. Prefereix les terres seques, els llocs assolellats, com ara les brolles i pedregars. Alguns farigolars de Sant Llorenç del Munt han estat molt danyats per una recol•lecció descontrolada.
Observacions: No administreu la farigola per via interna a les embarassades ja que és un estimulant uterí i pot provocar contraccions.



--> Nom popular: FONOLL (Fennel)
Nom científic: Foeniculum officinale.
Característiques i morfologia: El fonoll és una umbel•lífera pròpia de zones seques i assolellades que en terreny adequat pot arribar als dos metres d’altura. Normalment el trobarem adornant els marges dels camins. Les llavors són grogues, les fulles filiformes, i si les mosseguem o ensumem percebrem un gust anisat.
Observacions: Hem de saber distingir perfectament aquesta planta d’altres umbel•líferes, ja que dins d’aquesta família n’hi ha algunes de molt perilloses, com ara la cicuta (Conium maculatum) que rep el nom de fonoll de bou, a dosis altes, el fonoll pot tenir efectes convulsius.



--> Nom popular: GALZERAN (Butcher’s broom)
Nom científic: Ruscus aculeatus.
Característiques i morfologia: El galzeran o boix marí és una espècie d’estrat subarbustiu que difícilment arriba al metre d’altura. Viu a llocs preferiblement ombrívols com ara sotaboscos d’alzinars o boscos de ribera. Les fulles del galzeran no són realment fulles sinó que són prolongacions de 2-3 cm de la tija mateixa en forma de fulles (aquesta curiositat rep el nom de fil•locladi o cladodi). Aquestes «fulles», que són dures i punxen, en certs indrets eren col•locades al voltant dels embotits per impedir que els rosegadors si acostessin. Les baies són rodones, vermelles i verinoses.



--> Nom popular: LLIGABOSC (Forest league)
Nom científic: Lonicera implexa/pyrenaica.
Característiques i morfologia: El lligabosc és, pel meu gust, una de les flors més belles de tot el panorama botànic català. A Sant Llorenç del Munt i l’Obac en trobarem dos tipus molt semblants: el mediterrani (Lonicera implexa), que llueix les seves inconfusibles llargues flors labiades de color rosat, i el pirenaic (Lonicera pyrenaica). Les fulles són més o menys sèssils. Normalment creix als vessants assolellats i no és d’estranyar trobar-nos-el en companyia d’esbarzers, alzinars, sotaboscos o màquies.



--> Nom popular: ORELLA D’ÓS (Ear of bear)
Nom científic: Ramonda myconi.
Característiques i morfologia: El nom genèric d’aquesta planta (Ramunda) és en memòria de L.F. Ramond, un francès estudiós dels Pirineus, mentre que l’específic (myconi) va ser acceptat pel naturalista suec Linné (s. xviii) en honor a Francesc Micó (s. xvi), metge i botànic català que fou el primer a catalogar aquesta planta, que s’anomenà Verbascum miconii. Arrela a les parets calcàries de llocs humits i ombrívols. Té les fulles agrupades en rosetes basals, rugoses i amb el revers pelut. Les flors, de color fúcsia, creixen al final d’una tija finament peluda que fa un pam d’altura.
Observacions: a l’hora de fer servir aquesta herba tinguem en compte que és una espècie d’alt valor botànic, sobretot per als botànics anglesos que vénen a aquest país expressament a veure-la. És una autèntica relíquia postglacial de fa uns 50 milions d’anys, per la qual cosa plantegem-nos-ho bé abans d’arrencar ni tan sols un exemplar.



--> Nom popular: ORTIGA (Nettle)
Nom científic: Urtica dioica / Urtica urens.
Característiques i morfologia: L’ortiga habita en terres nitrogenats i silícics, això vol dir que comparteix el seu hàbitat amb els humans ja que nosaltres i altres bèsties nitrogenem el sòl; així ens la podem trobar prop de corrals i pletes, prop de les masies i altres llocs ruderals. Les fulles més joves són lanceolades, però més tard esdevenen ovalades mantenint, això sí, el contorn serrat. Les tiges són quadrangulars i vermelloses. Tota la planta està coberta de petits pèls semirígids que, en trencar-se, desprenen el molest àcid fòrmic.
Observacions: Ocasionalment pot produir alguna al•lèrgia. Com a remei diürètic ha de ser evitada per aquells que pateixin hipertensió, cardiopaties i insuficiència renal.



--> Nom popular: PERICÓ (Periwig)
Nom científic: Hypericum perforatum.
Característiques i morfologia: És una planta que difícilment arriba al metre d’altura i que trobarem a llocs pocs humits, principalment als marges dels camins, prades, ribes i llocs assolellats. Les seves fulles són oposades, glabres, de marge enter i una mica allargades i foradades. Les flors, reunides en una panícula terminal, tenen uns pètals d’un color groc molt intens i, de vegades, amb puntets negres a la seva perifèria.
Observacions: Un cop elaborat l’oli de cop, guardar-lo en flascons petits per a una única dosi ja que en obrir-se s’oxida amb facilitat i perd part de les seves propietats. La hipericina pot produir taques a la pell per fotosensibilització, inclosos els raigs UVA; no obstant, però, se’n van al cap de pocs dies. En ús intern pot interactuar amb altres medicaments.



--> Nom popular: PLANTATGE (Plantage)
Nom científic: Plantago major (fulla ampla). Plantago lanceolata (fulla estreta).
Característiques i morfologia: Prefereix les zones seques. Té els nervis longitudinals marcats i convergents als extrems de la fulla; normalment són 5, tot i que també poden ser 7. Del centre de la roseta basal neix un escapus que pot superar el pam de llarg i que acaba en una espiga floral característica.



--> Nom popular: POLIPODI (Polypodiaceae)
Nom científic: Polypodium vulgare.
Característiques i morfologia: El polipodi pertany a la família de les falgueres, com la dauradella, sent aquest el motiu pel qual comparteix algun mot popular, com ara daurada. El polipodi, però, prefereix les zones ombrívoles i és fàcilment distingible pels grups d’espores o esporangis situats al revers de la fulla, o millor dit, al segment foliar. Creix en colònies (és una herba rizomatosa) a les fissures de les roques, murs, terrenys rocosos i, fins i tot, als forcats dels arbres. De vegades comparteix hàbitat amb l’orella d’ós.

--> Nom popular: ROSELLA (Corn poppy)
Nom científic: Papaver rhoeas.
Característiques i morfologia: És una planta papaveràcia, és a dir, pertany a la mateixa família que l’interessant però perillós cascall (Papaver somniferum). És per això que també rep el nom de cascall salvatge. És pròpia dels camps de gramínies (blat, civada, avena...) i creix durant la primavera. Desenvolupa una flor monocàrpica d’un vermell intens. El fruit és una càpsula petita que conté llavors.
Observacions: En tractar-se d’una papaveràcia i contenir alcaloides similars, el seu ús casolà ha de ser controlat.



--> Nom popular: ROMANÍ
Nom científic: Rosmarinus officinalis.
Característiques i morfologia: És una mata aromàtica pròpia de la terra baixa, representativa del clima mediterrani, i que forma sotabosc preferiblement en terrenys calcaris secs, com les brolles calcícoles i les pinedes. Les seves petites i boniques flors labiades són blanques i/o blaves, i les seves tiges són llenyoses. Les seves oloroses fulles són estretes (recargolades), punxegudes, oposades, lineals, sèssils, verdes a l’anvers i argentades al revers.
Observacions: En grans dosis pot resultar perillós, sobretot per a les embarassades ja que pot traspassar la barrera placentària i provocar un augment de la tensió arterial, cosa que també la pot fer contraindicada per a aquelles persones que pateixen hipertensió. Tampoc no és recomanable quan es pateixen gastritis, úlceres gastroduodenals, hepatopaties, epilèpsia i Parkinson.



--> Nom popular: SAJOLIDA (Winter savory)
Nom científic: Satureja montana.
Característiques i morfologia: És una petita mata olorosa (una barreja de pebre, menta, orenga i llimona) que pot superar el pam d’alt i que prefereix els llocs secs i pedregosos. Té la tija llenyosa, lleugerament peluda i angulosa, i amb unes floretes bilabiades diminutes blanques o roses que, juntament amb unes petites fulletes enfrontades, surten de les axil•les de les fulles principals. Aquestes fulletes que contenen oli essencial són linears i lanceolades i també una mica peludes pel revers.
Observacions: Es fa servir la tija abans de la floració.



--> Nom popular: SANGUINÀRIA
Nom científic: Paronychia capitata/argentea.
Característiques i morfologia: És una herba petita reptant distingible per les seves floretes formades per petits pètals que semblen fets de paper de ceba i que són de color blanc-argentat. Aquestes floretes estan agrupades en glomèruls florals que se solen formar a l’extrem de les branques. Les seves petites fulletes surten al llarg de tota la tija, que té 1-2 pams de llarg. Habita als pedregars i rocams de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac. A la part alta trobarem la capitata i a la part baixa, l’argentea, que té una flor i unes fulletes una miqueta més grans que no pas l’altra, que creix als terrenys arenosos del litoral i té les fulletes enfrontades en parelles als nusos de les branquetes.



--> Nom popular: SAÜC
Nom científic: Sambucus nigra.
Característiques i morfologia: Aquest arbust de clima temperat prefereix els llocs humits com les ribes i fondalades. Pot arribar a tenir dimensions considerables si troba bona terra. Els seus fruits són baies que formen infructescències que pengen de branquetes vermelles, primer són també vermells i quan maduren es tornen negres. Les fulles són serrades, compostes de 5/7 folíols, principalment pentafoliades i imparapinnades. Té com uns granets a les branques velles que ajuden a identificar-lo.
Observacions: No administrar durant l’embaràs ja que és un purgant molt fort.



--> Nom popular: TE DE ROCA
Nom científic: Jasonia glutinosa
Característiques i morfologia: El te de roca és una herba aromàtica de la família de les compostes. És peluda i viscosa, i pot arribar a mig metre d’altura. Té les fulles lanceolades, sèssils i els capítols són grocs. Com a herba rupícola, creix a les fissures de les roques calcàries de llocs assolellats i secs, i difícilment la trobarem més enllà dels 800 m d’altitud. A Sant Llorenç del Munt i l’Obac ha estat molt danyada per la recol•lecció incontrolada.
Observacions: És molt amarg, per la qual cosa es recomana prendre les infusions amb alguna herba correctora de sabor.