Plantes medicinals

Exemples de plantes medicinals que podem trobar als boscos mediterranis són:
--> Nom popular: ARANYONER
Nom científic: Prunus spinosa.
Característiques i morfologia: Aquest arbust espinós, que pertany a la família de les rosàcies, habita a les zones altes, boscos humits poc densos i algunes canals. També rep el nom d’espí o espí negre en al•lusió al color fosc dels seus fruits. Floreix abans de treure les fulles, que són esparses, el•líptiques, finament dentades i amb la nervadura ben definida. El trobarem a les bardisses i boscos humits poc densos. Quan és més fàcilment identificable aquest arbust espinós és a l’estiu, que és quan comença a fructificar; apareixen els fruits (drupes) de color blau marí que, a poc a poc, van enfosquint-se.
Observacions: No consumiu els pinyols trencats ja que contenen un glucòsid tòxic, ni feu cap preparat amb l’escorça del tronc, les branques o les arrels ja que contenen àcid cianhídric.



--> Nom popular: ARBOÇ
Nom científic: Arbustus unedo.
Característiques i morfologia: És un arbust perennifoli de 2-3 metres d’altura, però que pot esdevenir arbre si troba bona terra. En trobarem en abundància a les pinedes, alzinars i màquies. Les tiges joves són de color vermell, les fulles són alternes, glabres, lluents, endurides i amb els marges serrats i vermells. Les seves flors blanques tenen forma d’olla invertida i penjant, que al cap d’un any esdevenen baia vermella amb la superfície granelluda i la carn groguenca. Al principi és molt insípid; s’ha d’esperar que estigui molt més madur perquè tingui un gust més agradable.
Observacions: El lleu contingut d’alcohol en el fruit és el causant de la seva relativa toxicitat ja que menjat en abundància pot provocar mal de cap o borratxera, sobretot en els nens, per això es recomana que no es mengi més d’un, expressió que, naturalment, és una mica exagerada; crec que podeu menjar-ne uns quants sense por a donar positiu en cap control d’alcoholèmia.



--> Nom popular: ARÇ BLANC
Nom científic: Crataegus manogyna.
Característiques i morfologia: L’arç blanc és un arbust caducifoli i espinós, conegut també amb el nom d’espí blanc. Pel color de les seves petites i oloroses flors que estan distribuïdes en corimbes i que, a la tardor, generen les baies vermelles que pengen en carrassos. Les seves fulles presenten una lobulació característica i un llarg pecíol. Creix als marges dels camins, en bardisses i torrents.
Observacions: No sobrepasseu mai la dosi indicada. Qui prengui medicaments digitalínics ha d’anar amb compte.



--> Nom popular: ARÍTJOL
Nom científic: Smilax aspera.
Característiques i morfologia: Aquesta herba enfiladissa (s’entortolliga gràcies als circells) perenne pot arribar a cobrir arbres sencers. És d’estrat subarbustiu i té punxetes a tota la silueta de les seves llunts fulles i del revers del nervi central, d’on prové el seu nom científic, del grec smilê, que vol dir ‘raspar’ per aspre i espinosa. Les seves fulles tenen els extrems més o menys angulars o arrodonits i poden ser totalment verdes o amb taques blanquinoses. Les seves flors petites i penjants són de color crema i oloroses. Els seus fruits són comestibles però molt aspres, fent honor al seu.



--> Nom popular: BOSSA DE PASTOR (Shepherd’s bag)
Nom científic: Capsella bursa pastoris.
Característiques i morfologia: És una herba petita (amb prou feines arriba al mig metre d’altura) i molt prima que creix a llocs assolellats. Allò que semblen les fulletes són les càpsules on hi ha les llavors, i són curioses perquè tenen forma de cor (o de sarró de pastor, d’on prové un dels seus noms populars), característica que la fa fàcilment identificable. Les fulles, de marge irregular, les trobarem abraçades a les parts baixes de les tiges.



--> Nom popular: CUA DE GUILLA(Tail of bumper harvest)
Nom científic: Verbascum lychnitis.
Característiques i morfologia: És una herba bianual que creix des dels marges dels camins fins a pedregars i tarteres. El primer any treu les seves característiques fulles basals, grans, esponjoses i plenes d’un borrissol que li dóna un aspecte blanquinós. Al segon any treu la tija, erecta, que pot superar el metre i mig d’altura, amb flors grogues i peludes situades des del final de les fulles fins a l’extrem de la seva tija.
Observacions: Hem d’evitar els pèls d’aquesta herba ja que irriten la gola, cosa que pot provocar que el remei sigui pitjor que la malaltia, per això sempre filtrarem les tisanes d’aquesta herba amb un filtre de roba.



--> Nom popular: DENT DE LLEÓ (Dandelion)
Nom científic: Taraxacum officinale.
Característiques i morfologia: Les seves característiques fulles basals (de limbe dentat) fan fàcil la seva identificació i li han donat el principal nom popular. Aquesta planta prefereix els prats i les vores dels camins.

--> Nom popular: FARIGOLA(Thime)
Nom científic: Thymus vulgaris o officinalis.
Característiques i morfologia: És una de les plantes méscaracterístiques de la flora i del bosc mediterrani. Aquesta herba extraordinàriament aromàtica forma mates de fulles molt petites i oposades i les seves petites flors són labiades de colors clars, molt oloroses i estan situades en capcirons terminals. Prefereix les terres seques, els llocs assolellats, com ara les brolles i pedregars. Alguns farigolars de Sant Llorenç del Munt han estat molt danyats per una recol•lecció descontrolada.
Observacions: No administreu la farigola per via interna a les embarassades ja que és un estimulant uterí i pot provocar contraccions.



--> Nom popular: FONOLL (Fennel)
Nom científic: Foeniculum officinale.
Característiques i morfologia: El fonoll és una umbel•lífera pròpia de zones seques i assolellades que en terreny adequat pot arribar als dos metres d’altura. Normalment el trobarem adornant els marges dels camins. Les llavors són grogues, les fulles filiformes, i si les mosseguem o ensumem percebrem un gust anisat.
Observacions: Hem de saber distingir perfectament aquesta planta d’altres umbel•líferes, ja que dins d’aquesta família n’hi ha algunes de molt perilloses, com ara la cicuta (Conium maculatum) que rep el nom de fonoll de bou, a dosis altes, el fonoll pot tenir efectes convulsius.



--> Nom popular: GALZERAN (Butcher’s broom)
Nom científic: Ruscus aculeatus.
Característiques i morfologia: El galzeran o boix marí és una espècie d’estrat subarbustiu que difícilment arriba al metre d’altura. Viu a llocs preferiblement ombrívols com ara sotaboscos d’alzinars o boscos de ribera. Les fulles del galzeran no són realment fulles sinó que són prolongacions de 2-3 cm de la tija mateixa en forma de fulles (aquesta curiositat rep el nom de fil•locladi o cladodi). Aquestes «fulles», que són dures i punxen, en certs indrets eren col•locades al voltant dels embotits per impedir que els rosegadors si acostessin. Les baies són rodones, vermelles i verinoses.



--> Nom popular: LLIGABOSC (Forest league)
Nom científic: Lonicera implexa/pyrenaica.
Característiques i morfologia: El lligabosc és, pel meu gust, una de les flors més belles de tot el panorama botànic català. A Sant Llorenç del Munt i l’Obac en trobarem dos tipus molt semblants: el mediterrani (Lonicera implexa), que llueix les seves inconfusibles llargues flors labiades de color rosat, i el pirenaic (Lonicera pyrenaica). Les fulles són més o menys sèssils. Normalment creix als vessants assolellats i no és d’estranyar trobar-nos-el en companyia d’esbarzers, alzinars, sotaboscos o màquies.



--> Nom popular: ORELLA D’ÓS (Ear of bear)
Nom científic: Ramonda myconi.
Característiques i morfologia: El nom genèric d’aquesta planta (Ramunda) és en memòria de L.F. Ramond, un francès estudiós dels Pirineus, mentre que l’específic (myconi) va ser acceptat pel naturalista suec Linné (s. xviii) en honor a Francesc Micó (s. xvi), metge i botànic català que fou el primer a catalogar aquesta planta, que s’anomenà Verbascum miconii. Arrela a les parets calcàries de llocs humits i ombrívols. Té les fulles agrupades en rosetes basals, rugoses i amb el revers pelut. Les flors, de color fúcsia, creixen al final d’una tija finament peluda que fa un pam d’altura.
Observacions: a l’hora de fer servir aquesta herba tinguem en compte que és una espècie d’alt valor botànic, sobretot per als botànics anglesos que vénen a aquest país expressament a veure-la. És una autèntica relíquia postglacial de fa uns 50 milions d’anys, per la qual cosa plantegem-nos-ho bé abans d’arrencar ni tan sols un exemplar.



--> Nom popular: ORTIGA (Nettle)
Nom científic: Urtica dioica / Urtica urens.
Característiques i morfologia: L’ortiga habita en terres nitrogenats i silícics, això vol dir que comparteix el seu hàbitat amb els humans ja que nosaltres i altres bèsties nitrogenem el sòl; així ens la podem trobar prop de corrals i pletes, prop de les masies i altres llocs ruderals. Les fulles més joves són lanceolades, però més tard esdevenen ovalades mantenint, això sí, el contorn serrat. Les tiges són quadrangulars i vermelloses. Tota la planta està coberta de petits pèls semirígids que, en trencar-se, desprenen el molest àcid fòrmic.
Observacions: Ocasionalment pot produir alguna al•lèrgia. Com a remei diürètic ha de ser evitada per aquells que pateixin hipertensió, cardiopaties i insuficiència renal.



--> Nom popular: PERICÓ (Periwig)
Nom científic: Hypericum perforatum.
Característiques i morfologia: És una planta que difícilment arriba al metre d’altura i que trobarem a llocs pocs humits, principalment als marges dels camins, prades, ribes i llocs assolellats. Les seves fulles són oposades, glabres, de marge enter i una mica allargades i foradades. Les flors, reunides en una panícula terminal, tenen uns pètals d’un color groc molt intens i, de vegades, amb puntets negres a la seva perifèria.
Observacions: Un cop elaborat l’oli de cop, guardar-lo en flascons petits per a una única dosi ja que en obrir-se s’oxida amb facilitat i perd part de les seves propietats. La hipericina pot produir taques a la pell per fotosensibilització, inclosos els raigs UVA; no obstant, però, se’n van al cap de pocs dies. En ús intern pot interactuar amb altres medicaments.



--> Nom popular: PLANTATGE (Plantage)
Nom científic: Plantago major (fulla ampla). Plantago lanceolata (fulla estreta).
Característiques i morfologia: Prefereix les zones seques. Té els nervis longitudinals marcats i convergents als extrems de la fulla; normalment són 5, tot i que també poden ser 7. Del centre de la roseta basal neix un escapus que pot superar el pam de llarg i que acaba en una espiga floral característica.



--> Nom popular: POLIPODI (Polypodiaceae)
Nom científic: Polypodium vulgare.
Característiques i morfologia: El polipodi pertany a la família de les falgueres, com la dauradella, sent aquest el motiu pel qual comparteix algun mot popular, com ara daurada. El polipodi, però, prefereix les zones ombrívoles i és fàcilment distingible pels grups d’espores o esporangis situats al revers de la fulla, o millor dit, al segment foliar. Creix en colònies (és una herba rizomatosa) a les fissures de les roques, murs, terrenys rocosos i, fins i tot, als forcats dels arbres. De vegades comparteix hàbitat amb l’orella d’ós.

--> Nom popular: ROSELLA (Corn poppy)
Nom científic: Papaver rhoeas.
Característiques i morfologia: És una planta papaveràcia, és a dir, pertany a la mateixa família que l’interessant però perillós cascall (Papaver somniferum). És per això que també rep el nom de cascall salvatge. És pròpia dels camps de gramínies (blat, civada, avena...) i creix durant la primavera. Desenvolupa una flor monocàrpica d’un vermell intens. El fruit és una càpsula petita que conté llavors.
Observacions: En tractar-se d’una papaveràcia i contenir alcaloides similars, el seu ús casolà ha de ser controlat.



--> Nom popular: ROMANÍ
Nom científic: Rosmarinus officinalis.
Característiques i morfologia: És una mata aromàtica pròpia de la terra baixa, representativa del clima mediterrani, i que forma sotabosc preferiblement en terrenys calcaris secs, com les brolles calcícoles i les pinedes. Les seves petites i boniques flors labiades són blanques i/o blaves, i les seves tiges són llenyoses. Les seves oloroses fulles són estretes (recargolades), punxegudes, oposades, lineals, sèssils, verdes a l’anvers i argentades al revers.
Observacions: En grans dosis pot resultar perillós, sobretot per a les embarassades ja que pot traspassar la barrera placentària i provocar un augment de la tensió arterial, cosa que també la pot fer contraindicada per a aquelles persones que pateixen hipertensió. Tampoc no és recomanable quan es pateixen gastritis, úlceres gastroduodenals, hepatopaties, epilèpsia i Parkinson.



--> Nom popular: SAJOLIDA (Winter savory)
Nom científic: Satureja montana.
Característiques i morfologia: És una petita mata olorosa (una barreja de pebre, menta, orenga i llimona) que pot superar el pam d’alt i que prefereix els llocs secs i pedregosos. Té la tija llenyosa, lleugerament peluda i angulosa, i amb unes floretes bilabiades diminutes blanques o roses que, juntament amb unes petites fulletes enfrontades, surten de les axil•les de les fulles principals. Aquestes fulletes que contenen oli essencial són linears i lanceolades i també una mica peludes pel revers.
Observacions: Es fa servir la tija abans de la floració.



--> Nom popular: SANGUINÀRIA
Nom científic: Paronychia capitata/argentea.
Característiques i morfologia: És una herba petita reptant distingible per les seves floretes formades per petits pètals que semblen fets de paper de ceba i que són de color blanc-argentat. Aquestes floretes estan agrupades en glomèruls florals que se solen formar a l’extrem de les branques. Les seves petites fulletes surten al llarg de tota la tija, que té 1-2 pams de llarg. Habita als pedregars i rocams de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac. A la part alta trobarem la capitata i a la part baixa, l’argentea, que té una flor i unes fulletes una miqueta més grans que no pas l’altra, que creix als terrenys arenosos del litoral i té les fulletes enfrontades en parelles als nusos de les branquetes.



--> Nom popular: SAÜC
Nom científic: Sambucus nigra.
Característiques i morfologia: Aquest arbust de clima temperat prefereix els llocs humits com les ribes i fondalades. Pot arribar a tenir dimensions considerables si troba bona terra. Els seus fruits són baies que formen infructescències que pengen de branquetes vermelles, primer són també vermells i quan maduren es tornen negres. Les fulles són serrades, compostes de 5/7 folíols, principalment pentafoliades i imparapinnades. Té com uns granets a les branques velles que ajuden a identificar-lo.
Observacions: No administrar durant l’embaràs ja que és un purgant molt fort.



--> Nom popular: TE DE ROCA
Nom científic: Jasonia glutinosa
Característiques i morfologia: El te de roca és una herba aromàtica de la família de les compostes. És peluda i viscosa, i pot arribar a mig metre d’altura. Té les fulles lanceolades, sèssils i els capítols són grocs. Com a herba rupícola, creix a les fissures de les roques calcàries de llocs assolellats i secs, i difícilment la trobarem més enllà dels 800 m d’altitud. A Sant Llorenç del Munt i l’Obac ha estat molt danyada per la recol•lecció incontrolada.
Observacions: És molt amarg, per la qual cosa es recomana prendre les infusions amb alguna herba correctora de sabor.

Esports al bosc

Alguns dels esports que podem practicar al bosc són: el senderisme, l'escalada, el footing, les curses d'orientació i el puenting.


Senderisme
Es tracta d'un dels esports de més llarga tradició a Catalunya. De fet, es pot dir que els excursionistes i alpinistes van ser dels primers col•lectius a reivindicar la protecció de la natura.
Si bé considerem el senderisme una activitat de lleure de baixa dificultat, el muntanyisme, l'alpinisme i totes les altres variants d'esports a peu per la muntanya (curses, marxes de resistència, etc.) les podem considerar esports de dificultat mitjana i alta, per als quals cal un estat de forma òptim i una preparació tècnica específica.
En general, la pràctica de l'alpinisme i d'activitats similars és perfectament compatible amb la conservació dels espais protegits. Els parcs naturals promocionen aquests esports com a formes respectuoses i de baix impacte de coneixement de l'entorn natural.


Escalada

Catalunya, per la seva orografia abrupta i irregular, presenta una gran quantitat de falles, penya-segats, i tot tipus de parets verticals en diferents materials geològics on practicar l'escalada.
Sens dubte, un esport d'emocions fortes, i no exempt de cert risc, practicat a molts indrets i amb una afició que va creixent any rere any.


Curses d’orientació

Per a practicar l'Orientació només fa falta un mapa, les ganes de córrer i la brúixola per a les competicions d'experts.
La lectura d'un mapa d'Orientació permet conèixer les distàncies i els desnivells del terreny, l'existència de construccions, camins, vegetació, tàlvegs, roques, rases i clots.

Les curses d'orientació són un esport on el participant utilitza un mapa detallat d'un àrea per trobar uns determinats elements característics i diferenciadors situats en l'esmentada àrea, sovint amb l'ajut d'una brúixola . El repte és trobar la millor ruta per arribar a aquests elements i fer-ho en el menor temps possible. Una cursa d'orientació és pot prendre com un agradable passeig enmig de la natura o bé com un esport competitiu.

Quin és l'objectiu?
Trobar un determinat nombre d'elements naturals o posats per l'home en una àrea concreta, natural o no i que en principi han de ser desconeguda pel participant, en el menor temps possible.


En què consisteixen?
En una cursa típica, l'organitzador te identificats prèviament varis elements característics en àrea on es farà la cursa (arbres singulars, rases, pedres, construccions, etc.) que vol que siguin visitats pels orientadors. Per això, hores abans de la cursa col•loca al costat d'aquests elements unes balises o fites de control per a que siguin identificables pels orientadors. En començar la cursa lliura un mapa que marca la posició de la fita i un full amb la descripció de controls, on s'explica exactament l'emplaçament de la fita. L'orientador, amb el mapa i, sovint, l'ajut de la brúixola, ha de localitzar aquestes fites a partir del moment en que se l'hi dona la sortida. Un cop arriba a la fita ha de marcar amb la pinça que hi ha a cada fita, la casella corresponent en la tarja de control que també se li ha donat al sortir. Això permet que els organitzadors puguin saber que el participant ha trobat i passat per l'element que se li havia marcat. Finalment, quan es localitzen totes les fites, cal anar ràpidament cap a la arribada. En funció de la imaginació i l'habilitat de navegació de cadascun, s'haurà seleccionat la millor ruta per arribar a cada fita per tardar el menor temps possible i completar el recorregut el mes ràpid possible.
Hi ha moltes modalitats d'orientació: a peu, en bicicleta, en esquís, en raquetes de neu; a la nit; de relleus, etc., però la idea en tots els casos és essencialment la mateixa: l'utilització d'un mapa i d'una brúixola per trobar el millor camí a traves d'un terreny que no és familiar per tal d'arribar el mes ràpid possible a un determinat lloc.
El format mes comú de les carreres d'orientació és el de la cursa lineal individual, en que cada orientador te assignat un temps de sortida i ha de trobar les fites per ordre. Les fites estan marcades en el mapa amb un cercle, que te com a centre el lloc on està la fita a trobar. Aquests cercles estan connectats entre si per línies rectes i numerats en l'ordre en que s'han de visitar. En funció de la categoria en que participi, cada orientador buscarà unes fites diferents. Aquesta cursa lineal també pot ser amb relleus; cada relevista agafa un mapa quan arriba el seu company i fa la seva cursa lineal.
També hi ha les curses en format escore on l'orientador ha de trobar una determinada quantitat de fites en el menor temps possible i en qualsevol ordre. Es pot limitar o bé el temps màxim per trobar fites o be el nombre de fites a trobar. Les fites també estan representades com a cercles i numerades però no hi ha línies de connexió entre elles i el numero no implica ordre de trobada sinó que només serveix per identificar la fita.
La ruta entre fites no està especificada enlloc i és completament una elecció de l'orientador. Aquest factor elecció de ruta juntament amb el de navegació a través del terreny són l'essència de l'orientació.
Per fer una cursa d'orientació no cal un equipament especial, però cal conèixer el reglament de la competició.

El footing

El footing és un exercici que consisteix a trotar o córrer de manera lenta i sense pressa. La intenció principal d'aquest exercici és augmentar la forma física amb menys tensió que al córrer. Es considera un exercici "d'alt impacte", ja que s'involucren diverses àrees del cos de forma intensa, especialment les articulacions del genoll.


Com practica-lo
Es convenient realitzar sempre un escalfament d'uns 15 minuts abans de començar la pràctica esportiva pròpiament dita. L'escalfament és fonamental per a preparar el cos per a l'exercici posterior i evitar lesions. El tipus d'escalfament variarà segons l'edat i nivell físic; primer es realitzarà un escalfament general enfocat al sistema cardiovascular i posteriorment un d'específic per a les articulacions que més intervindran. En aquest cas es realitzaran maniobres d'estirament especialment per a extremitats inferiors, continuant amb diverses carreres suaus i curtes, o sessions curtes de marcar el pas, simulant córrer però sense avançar i elevant molt els genolls.


Com ha de ser el terreny?
El terreny en el que ha de tenir superfícies toves (gespa, terra) i no dures (asfalt). Això sempre és important, però és indispensable si li sobra pes. Proveu que tot el circuit tingui el mateix tipus de sòl, evitant passar d'un a l'altre (per exemple, de gespa asfalt).


L’equipació:
Ha de ser un calçat esportiu lleuger-si més no tot, millor, amb un taló estable però no rígid i una vora alt i rígid per evitar fregaments. La sola ha de tenir un gruix de 2 cms. a la part del taló i ser lleugerament descendent cap endavant. És important que la sola tingui bona capacitat d'amortiment; mediasuela de poliuretà amb cambra d'aire.


La tècnica:
- Posició: Eviti inclinar-se cap endavant; mantingui el tronc dret i equilibrat, o lleugerament arquejat cap enrere (en lordosi). Balancegi els braços en els seus flancs, evitant creuar per davant del pit.
- Zancada: Recolzeu el peu suaument i amb tota la planta, contactant amb el terra en una línia vertical amb el genoll.